GRUP DE SUPORT AL DOL DE SABADELL

Te ayudamos a afrontarlo

Entrevistas


*Entrevista realizada por Radio Sabadell a Juan Carlos el día 23 de Julio de 2016 en el programa "Els veins del tercer":





Entrevista Radio Sabadell
23 de julio de 2016
ENTREVISTA RADIO SABADELL.mp3 (22.34MB)
Entrevista Radio Sabadell
23 de julio de 2016
ENTREVISTA RADIO SABADELL.mp3 (22.34MB)





*Están disponibles en formato pdf una entrevista y artículo muy interesantes que Diari de Sabadell y la revista ASabadell realizó a miembros de nuestro grupo. 


Entrevista realizada por Diari de Sabadell:

entrevista1.pdf (17.9MB)
entrevista1.pdf (17.9MB)


*También en el mes de octubre de 2010 Radio Sabadell realizó una entrevista a miembros de nuestro grupo. Ellos cuentan cómo nació la idea de crear en Sabadell un grupo de duelo, cómo funciona, cómo participan las dos psicólogas que trabajan con sus miembros.etc

Archivo de audio de Radio Sabadell
audio_radiosbd.mp3 (13.99MB)
Archivo de audio de Radio Sabadell
audio_radiosbd.mp3 (13.99MB)




* Entrevista a Núria Blancafort, actualmente miembro del Grup de Dol de Sabadell   
««Que una persona t’escolti és el més important del món»»

Només un grup de dol, el de Terrassa, li va fer encarar la realitat de la mort de la seva filla en un accident d’avioneta a l’estranger. Li va anar tan bé que ha importat l’experiència a Sabadell per poder fer als altres tot el bé que ella ha rebut.

 Avui Núria Blancafort Blancafort, 57, no només ha aconseguit crear un grup de dol a Sabadell sinó també engegar un Primer Curs d’Acompanyament en el Dol al Casal Pere Quart.

 

 

—Va trobar a Terrassa el consol terpèutic que ningú no li donava a Sabadell?
—Vaig trobar gent que em podia ajudar perquè patien la mateixa malaltia.
—Ha dit malaltia?
—El dolor tan horrorós per una pèrdua és una malaltia de la que no et cures mai encara que ho arribes a acceptar.
—Que pessimista.
—És cert. Nosaltres no treiem el dolor. Només ajudem a viure amb el dolor.
—Com la va ajudar el grup de Terrassa?
—M’ajudaven persones que havien passat el mateix que jo. Jo allà no em sentia un bitxo raro.
—Només per parlar?
—Sí, els altres només t’escolten i si tu plores et deixen plorar i plorar. Com que no hi ha consol possible, la única ajuda que et poden donar és companyia, ser allà en silenci, escoltar-te i donar la ma. Això ja és moltíssim.
—Tampoc serveix l’argument «encara et queden fos fills»?
—El meus fills i el meu nét m’els estimo moltíssim. Però ningú pot suplantar una altra persona. Com tampoc serveix de res que et diguin que el temps ho cura tot.
—Però es veritat.
—El temps potser suavitza, però en el moment del dolor no serveix de res que t’ho diguin.
—Què va aprendre?
—Vaig aprendre a estar de nou amb la gent, a no comparar dolors (ningú pot dir jo pateixo més que tu) Vaig aprendre a passar les quatre etapes.
—Quines etapes són?
—Primer experimentes la pena en estat de xoc. I hi has de fer conscient perquè no t’ho creus. A mi em va passar.
—No s’ho creia?
—No. Quan em van dir «a su hija le ha pasado lo peor», no entenia que m’estaven dient que s’havia mort. Què vol dir «lo peor»? El pitjor és impossible.
—Segona fase.
—La negació: només sents por, ràbia i culpa. Tercera: apatia, tristesa, desinterés general. I quarta: reaparició de l’esperança: malgrat tot, val la pena seguir vivint.
—Diueu que el dolor de la pèrdua es pot utilitzar per créixer.
—És així mateix. Jo ara sóc més conscient del que és la vida. Li busco a la vida un nou sentit amb més consistència que abans, més plenitud. Sóc molt més conscient de tot el dolor que hi ha en aquest món.
—I uns anys després va engegar el Grup de Dol de Sabadell.
—El piscopedagog de Terrassa Alfons Egea em va posar en contacte amb unes monges de Les Termes. Ens van deixar un local i el primer dia ja erem 16 persones.
—I ara al carrer Sant Joan.
—Cada dilluns a les 7 de la tarda, al Centre de la Vídua.
—Què l’ha fet passar a l’altra banda?
—Només quan has sentit el dolor, pots acollir el dolor dels altres. Jo ara puc riure sense sentir-me culpable, però el dolor el sento igual i això em permet obrir-me més als altres.
—El dol no és només per defunció?
—No. Hi ha molts altres tipus de pèrdues: El jubilat que per la seva feina, la persona que es divorcia, el malalt crónic que no veu futur a la seva vida...
—Els accepteu als vostres grups?
—Sí, a tots. Com els qui pateixen un dol desautoritzat.
—No sé què és.
—El que se li mort l’amant pateix un dol desautoritzat perquè no li està permés mostrar el seu dolor i l’ha d’amagar en secret. Relacions homosexuals, abortaments, suicidis... No els pots plorar.
—Hi ha separacions quan es mor un fill?
—Un 70%. Estan tots dos tan desfets que ja no poden donar-se res l’un a l’altre.
—Es culpen?
—Busques culpables a tot arreu, començant per tu mateixa. Jo em culpava tan de la mort de la meva filla que l’autoestima em va baixar en picat.
—No hi ha teràpia possible?
—Només una: atenció. Que una persona t’escolti és el més important del món. I sense donar-te consells. En silenci. Que ningú et digui res. Si estimes aquella persona estigues al seu costat. I no li diguis «si vols alguna cosa truca’m», perquè no és el mateix.
—La religió ajuda o enganya?
—A alguns els ajuda moltíssim. Tant de bó jo hi cregués més. Vull creure-hi, però potser toco massa de peus a terra.
Gràcies a Déu